Resum de la 24 edició del festival VISA pour l’image de Perpignan


Ja queda poc per finalitzar una nova edició del festival de fotoperiodisme VISA pour l’Image de Perpignan. En aquest cas l’edició 24. El VISA és visita obligada per tot foto-periodista que s’estimi la seva feina i després d’un bon repàs a les diverses exposicions, aquest és el meu resum anual del festival.
De totes les mostres jo destacaria molt poques. Com és habitual, els esdeveniments més importants succeïts durant el 2011 han sigut predominants. Podríem dir que cal rebuscar una mica per trobar temes que no haguem vist abans.


“L’onde de choc Greece” de Louisa Gouliamazaki, Angelos Tzortzinis i Aris Messinis.
És de tots coneguts els conflictes que hi han hagut durant gairebé tot l’any a Gràcia. La crisis econòmica que afecta a tot Europa ha caigut amb tot el pes sobre el país grec i els disturbis no es van fer esperar. La exposició ens mostra una sèrie de instantànies sobre aquestes revoltes d’una manera molt espectacular i punyent. Grans fotografies que ens fa veure el problema molt i molt a prop ja que podria ser perfectament qualsevol país europeu.


“Terre des origines: l’Australie autochtone” de Amy Toensing.
El treball d’aquesta fotògrafa és una delícia. En aquest cas Amy ens mostra la realitat dels aborígens australians, sempre en el punt de mira de la societat australiana. Des de les reserves fins a les terres de llibertat, la situació del poble aborigen que habita Austràlia des de fa més de 40.000 anys i la seva convivència amb els no autòctons que habiten la illa des de fa tan sols 300. Gran exposició de la fotògrafa de NGS.


“Aquells estats d’Amèrica” de Jim lo Scalzo.
Aquest treball és simplement espectacular i depriment a la vegada. Jim recorre diversos estat d’Amèrica per documentar el renaixement de grups xenòfobs com el Ku Klux Kan, pobles abandonats per contaminació radioactiva, sectes religioses o grups antiavortistes radicals. Extrems on l’ésser humà està arribant. La exposició conté un gran nombre de imatges que divideixen les seccions que comentem. Planta superior del convent des Minimes.


“Corea del Nord” de Pedro Ugarte i Ed Jones.
Durant els últims anys, el fort hermetisme que rodeja a Corea del Nord s’ha obert una mica i diversos periodistes han pogut documentar el país per dins. Dues exposicions tracten aquest tema que potser és dels que atrau més gent per voler veure allò desconegut fins ara. Pedro Ugarte i Ed Jones formaven part d’un convoi de periodistes i foto-periodistes convidats al país per la celebració del centenari del naixement del lider i fundador del país Kim Il Sung. Conscients que era una oportunitat única, van veure la necessitat de fotografiar tot allò que veien, fins i tot des del tren. Una exposició impressionant on podem fer-nos una idea del país des de dins.


“Urban Quilombo” de Sebatián Liste.
Sebastián liste ens documenta com en una fàbrica de xocolata abandonada de Salvador de Bahia (Brasil) s’estableix una comunitat de més de 100 famílies. Una comunitat que contra el sistema crea una forma de viure en conjunt amb el que tot això comporta; ajudar-se, col·laborar però també rencor i cobdícia. Imatges molt crues i directes que no deixen indiferent d’un espai que el govern brasiler va fer desaparèixer en motiu de les pròximes celebracions del mundial de futbol i els J.J.O.O.

Com sempre, també trobarem la exposició del World Press Photo d’enguany amb el primer premi de Samuel Aranda al capdavant.

En conclusió, aquest any el VISA ha sigut un pèl fluix. Tots sabem de la situació actual del fotoperiodisme i aquest festival aguanta any rere any no sense dubtes ni molts d’esforços. En la meva opinió potser és moment de fer una reflexió i valorar els continguts de les mostres. Cada any veiem temes que es repeteixen i moltes de les fotos que podem veure al VISA ja les hem vist als mitjans de tot el món. Per a mi els temes que més em sorprenen son aquells que no he vist publicats i penso que el VISA hauria d’apostar més per aquest tipus de treballs. Al VISA hem descobert gent com Brenda Ann Kenneally o d’altres que ens han mostrat documents nous, desconeguts. Sabem que la realitat del que ens envolta ha de ser mostrat però potser va siguen hora que el VISA ens mostri coses que desconeixem o que no hem vist publicat de forma massiva als nostres diaris. Una renovació que atrauria a més fotògrafs que cada any tenen més mandra d’anar a Perpinyà a veure “más de lo mismo”. Els temps estan canviant i queden moltes coses per conèixer, perquè no apostem per això?
S’ha de felicitar, però, la feina feta per Leroy i tot l’equip organitzador del VISA per permetre tenir un espai on tots els foto-periodistes ens sentim representats. FOTOS/TVF.

Leave a Reply

*